Teixit nerviós

El teixit nerviós deriva de l’ectoderma embrionari. Hi trobarem, cèl·lules del solc neural que es desenvolupa cap el tub neural, formant la medul·la espinal i l’encèfal, i cèl·lules de la cresta neural, que s’agruparan en ganglis fora del sistema nerviós central.

Hi ha dos grups cel·lulars clarament diferenciats funcionalment. Les neurones són les cèl·lules més conegudes del teixit nerviós, s’encarreguen del processament i emmagatzematge de la informació, essent centres de control i desenvolupant tasques molt complexes. Per altra banda, la neuròglia és un grup de cèl·lules més petites que s’encarreguen del manteniment i suport del teixit nerviós.

Comencem per aquestes últimes, la neuròglia. Quasi la meitat del volum del sistema nerviós central és neuròglia, donat que pot arribar a més de 50 cèl·lules neuròglies per cada neurona, i són essencials per al bon funcionament d’aquelles. En distingim 6 tipus de cèl·lules, 4 al sistema nerviós central (astròcit, oligodendròcit, micròglia icèl·lules ependimàries) i 2 al sistema nerviós perifèric (cèl·lules de Schwann i satèl·lit).

En aquest quadre es resumeixen les seves funcions.

Les neurones són considerades la unitat funcional del sistema nerviós. És una cèl·lula excitable capaç de produir un potencial d’acció i conduir-lo pel seu axó, formant amb la unió de neurones vies que comuniquen tot el nostre organisme amb el sistema nerviós (vies aferents), i viceversa (vies eferents).

Els elements bàsics d’una neurona són:

  • Cos o soma. Aquí trobem el nucli, els orgànuls típics d’una cèl·lula, citoesquelet…
  • Dendrites. Són processos que sobresurten del cos i conformen la part receptora de la neurona.
  • Axó. Procés, en general llarg, que surt del cos i es projecta distalment. És la part efectora per on es condueix el potencial d’acció des del con axonal fins el terminal axónic. El terminal axónic es la part on la neurona contacta amb altres neurones o cèl·lules i, per tant, el punt on allibera els neurotransmissors que emmagatzema.

Aquesta estructura de la neurona fa que sigui una cèl·lula polaritzada, que va des de la part  receptora (dendrita) cap a l’efectora (terminal axónic). Quan diverses neurones s’uneixen, formen unes vies de conducció dels potencials d’acció. Les vies que es dirigeixen cap al sistema nerviós central s’anomenen aferents, i les que van del sistema nerviós central cap els òrgans, les eferents.

Al ser unes cèl·lules llargues, algunes de molts centímetres, estan constituïdes per un citoesquelet i proteïnes internes de transport que formen vies de transport axonal anterògrad i retrògad. Els neurotransmissors que s’emmagatzemen al terminal axónic estan sintetitzats al cos i transportats per aquestes vies fins el terminal.

Hi ha una diversitat de formes i funcions de les neurones, pel que la seva classificació tindrà en compte alguna característica. Les més típiques son:

  • Segons les prolongacions. Les neurones que només tenen una prolongació que surt del cos s’anomenenunipolars. En realitat, en molts llibres posa pseudounipolars, donat que encara que només es veu una prolongació, aquesta està formada per la entrada de la dendrita i per la sortida de l’axó. Bipolars, si trobem dues prolongacions des del cos, normalment la que ve de les dendrites i la que forma l’axó. Multipolars, s’observen diverses dendrites que surten del cos i un axó.
  • Segons la funció. Sensorials (aferents), motores (eferents) i interneurones (neurones de connexió entre neurones).

Una altra característica important a destacar de la neurona és si estan o no mielinitzades. Les neuronesmielinitzades són anomenades A, mentre que les amielíniques es designen amb la lletra C. Al sistema nerviós central, la mielina és generada pels oligodendròcits (un únic oligodendròcit és capaç de mielinitzar diferents axons), mentre que al sistema nerviós perifèric s’encarreguen les cèl·lules de Schwann.

La mielina, cobertura lipídica i proteica, queda enrotllada a l’axó i li aporta un “aïllament elèctric”, és a dir, fa que la conducció sigui molt més ràpida i salti entre els espais sense mielina de l’axó, els nodes de Ranvier. Això és anomenat conducció saltatòria, característica de les neurones mielíniques i que es diferència de la conducció contínua, més lenta, de les neurones amielíniques.

Un altre concepte, ja macroscòpic, és que al sistema nerviós es poden trobar zones de color gris (substància grisa) i altres de color blanc (substància blanca). La substància blanca està formada pels axons, de fet, aquest aspecte blanc l’adquireix l’axó dels lípids de la mielina que l’envolten. Per altra banda, la substància grisa està formada per zones on no hi ha mielina, és a dir, els cossos neuronals principalment.

D’aquesta manera la substància grisa són cossos neuronals que trobem a l’escorça de l’encèfal i a l’interior. Quan hi ha una agrupació de cossos neuronal dins del sistema nerviós central aquest rep el nom de nucli. Exemples són els nuclis basals, els nuclis dels nervis cranials, el nuclis del cerebel, etc. En canvi, a la medul·la espinal, trobem la substància grisa al centre, adquirint una forma de papallona. Quan s’observa una agrupació de substància grisa fora del sistema nerviós central rep el nom de gangli (nerviós, no confondre amb el limfàtic). Aquests ganglis deriven de les neurones de la cresta neural. Així que sempre que hi ha substància grisa hi ha cossos neuronals i són àrees de processament d’informació.

La substància blanca, com està formada pels axons, són zones que formen vies i tractes de conducció de potencials d’acció tant d’entrada (aferents) com de sortida (eferents). Allà trobarem les vies sensitives i motores.